Julio Baños i Soria demostra a infants i Postguerra que deu ser veritat que qualsevol infantesa és una pàtria perduda que la capacitat de supervivència dels nens és infinita. Ho afirma Antoni Rabinad en el pròleg d'aquest llibre que comparteix amb Josep Maria Huertas, qui ens recorda que venim d'una època on la memòria estava silenciada, "Els pescadors d'un Cun Tunis que no existeix, els barraquistes que ara viuen en pisos, les festes d'uns barris humils..." afegeix que aquest llibre és un petit tresor on s'ha teixit amb els fils de la memòria un món perdut que Francesc Candel definí com "donde la ciudad cambia de nombre'. El propi Candel tanca el llibre amb un epíleg que elogia aquesta nova crònica de l'Espanya del nacional-catolicismo en aquell barri obrer de Barcelona on els nens es fabricaven les seves pròpies joguines, perquè les que hi havia als aparadors de les botigues no eren al seu abast, donat que, prioritàriament, calia omplir l'olla.